NITS DE (bon) JAZZ

Eva Fernández

La setmana passada vam poder gaudir de dues nits plenes de bona música.

La primera nit va ser al Jamboree de la Plaça Real de Barcelona on vam assistir al primer concert com a solista de l’Eva Fernández Blanco, una més de les joves promeses musicals sorgides d’aquesta inesgotable pedrera de bons músics que és la Sant Andreu Jazz Band. El cartell era “Joan Chamorro Quartet & Eva Fernández”.

Tot i això, l’Eva no era la primera vegada que actuava al Jamboree, ja ho havia fet en altres ocasions com a convidada o formant part del grup que acompanyava la seva amiga Andrea Motis. En aquesta ocasió però, el repte era important ja que actuava sense els seus amics i companys  habituals de banda, però immillorablement acompanyada per un quartet de músics d’autèntic luxe com l’Ignasi Terraza al piano, l’Esteve Pi a la bateria, el Joan Chamorro al contrabaix i el Gabriel Amargant al saxo tenor. 

De esquerra a dreta :  Esteve Pi (bateria), Gabriel Amargant (saxo tenor), Joan Chamorro (contrabaix), Eva Fernández (saxo alt i veu) i Ignasi Terraza (piano)

L’Eva, amb una veu càlida i perfectament adaptada al repertori clàssic del jazz, va demostrar també el seu domini en els saxos alt i soprano i tot i la seva timidesa dalt l’escenari, en cap moment es va mostrar nerviosa i va actuar amb gran sobrietat i solvència. Va comptar també amb la col·laboració del seu company de la Sant Andreu Jazz Band, Jaume Ferrer al saxo tenor, demostrant que no era allà per casualitat. En resum, una nova aposta del Joan Chamorro pels músics joves molt ben aprofitada en aquesta ocasió pel bon “savoir faire” de l’Eva Fernández.

La segona nit va ser al Conservatori del Liceu. L’entitat celebra enguany els seus 175 anys d’existència com a inesgotable factoria de grans veus i músics. A més, també celebren el 35è aniversari de l’Aula de Música Moderna i Jazz i amb aquest motiu ens van oferir un gran concert a càrrec de la Big Band del Conservatori sota la direcció del Sergi Vergés. La Big Band del Conservatori del Liceu està formada per una vintena de músics que es renoven totalment cada dos anys. En aquesta ocasió ens van oferir un molt bon concert amb uns convidats excepcionals, alguns, professors de música i altres, ex alumnes. Entre aquesta magnífica col·lecció d’instrumentistes citarem el pianista Iñaki Sandoval, el trombonista Victor Correa, el saxofonista Victor de Diego, i el també saxofonista i autèntic crac del jazz català actual Llibert Fortuny. Estava previst que també hi fos el gran contrabaixista Horacio Fumero, però va ser baixa a darrera hora i en el seu lloc va actuar el gran trompetista Matthew Simon.

Sens dubte han estat dues grans nits plenes de bona música i sobretot, amb molt de swing.

ADRIANA LECOUVREUR

L'actriu Adrienne Lecouvreur -
Retrat de Charles Antoine Coypel (1694-1752)

Qui va ser Adriana Lecouvreur?, una pregunta que ens hem fet molts al veure el nom d’aquesta cèlebre òpera de Francesco Cilea (1866-1950).

Doncs Adrienne (era francesa) Lecouvreur va existir realment. Va ser una famosa actriu que va viure entre els anys 1692 i 1730. Va debutar l’any 1717 en el teatre més famós de Paris, la Comédie Française, va esdevenir l’actriu més popular de la seva època fins que va morir misteriosament. Sembla ser que va tenir una apassionada relació amorosa amb Maurici de Saxònia i que podria haver estat emmetzinada per la seva rival, la Duquesa de Bouillon, per l’amor de Maurici. L’Església Catòlica li va negar un enterrament cristià, per la qual cosa, el seu amic Voltaire va escriure un dur poema sobre el tema. L’any 1849, Eugène Scribe i Ernest Legouvé van escriure una obra teatral inspirada en la vida de l’actriu, i l’any 1902, i basada en aquesta peça teatral, al Teatre Líric de Milà es va estrenar l’òpera de Francesco Cilea amb llibret d’Arturo Colautti. La música que Francesco Cilea va composar per narrar la història de la pobre Adriana és realment magnífica, amb moments memorables per a qualsevol aficionat a l’òpera.

Pel que fa a la representació de divendres passat, hem de dir que la vam gaudir d’allò més. En primer lloc, la producció de David McVicar és esplèndida tant en la concepció de l’espai escènic com en la il·luminació i el vestuari. Fugint d’invents estrafolaris (quan no toca, no toca) i amb una molt correcta direcció dels intèrprets.

D’aquests cal destacar per sobre de tots a Barbara Frittoli, una soprano que sempre m’ha agradat força però que dona a aquesta Adriana un esplendor i unes prestacions vocals sensacionals en tots els aspectes. Per la seva banda, Roberto Alagna fa un Maurizio molt creïble, tot i que crec que aquest no és ben bé el seu millor paper. Els molt veterans Dolora Zajick i Joan Pons van estar solvents tot i que la seva carrera professional ja va de baixada. Molt correctes les aportacions dels secundaris Francisco Vas, Marc Pujol, Eduardo Santamaria, Josep Lluís Moreno, Estefanía Perdomo i Anna Alàs. L’orquestra va sonar molt bé, sota l’encertada direcció de Maurizio Benini.

En resum, una representació d’aquelles que et fan sortir molt satisfet del teatre i amb ganes de tornar-hi, encara que sigui per gaudir novament d’unes veus d’autèntic luxe i de primeríssim nivell mundial.

De dalt a baix: Roberto Alagna,
Barbara Frittoli i Joan Pons.

CONTRACRÒNICA – Tres quarts d’hora abans de començar les funcions al Liceu, sempre es fa una xerrada explicativa de l’obra al Foyer. Bé, en aquesta ocasió, i quan ja portàvem més de deu minuts de xerrada, un senyor aixeca la mà i pregunta en veu alta “Todo el parlamento será en catalán?”, el noi que estava donant les explicacions, respon amb un sec “sí” i acte seguit, el senyor en qüestió i la seva esposa (suposem), s’aixequen i marxen, i la xerrada continua. I és que hi ha gent que ni té sentit del ridícul ni ha entès res encara, i mira que portem anys fent pedagogia. Segur que a Alemanya no s’hagués atrevit aa preguntar ni a fer el “numeret”. Espero que l’òpera li agradés encara que fos en llegua italiana.

Al final de l’obra vam poder accedir als camerinos i aconseguir signatures i fotos amb alguns dels protagonistes, la qual cosa sempre serveix per a completar una vetllada magnífica. Tant el Roberto Alagna com la Barbara Frittoli ens van signar també les seves respectives propostes gastronòmiques incloses en el llibre “The Opera Cooks”. La Barbara Frittoli ens va recomanar molt la seva “Cassoeula di Milano”, una recepta medieval que encara es conserva i que ella, com a bona cuinera i milanesa militant, fa sovint. El Roberto Alagna també ens va recomanar el seu “Champagne cocktail Victorienne”, una autèntica bomba segons ell. Serà qüestió de tastar-lo!.

ROMÉO ET JULIETTE

Aquesta extraordinària òpera en cinc actes de Charles Gounod, es va estrenar a París el 27 d’abril de 1866. Amb un llibret de Jules Barbier i Michel Carré, està basada en la tragèdia del mateix nom de William Shakespeare. Tot i l’èxit aconseguit a nivell popular quan es va estrenar, no va agradar a tothom, ja que molts van considerar que no estava a l’alçada de Faust, l’anterior òpera de Gounod.

Sigui com sigui, és una partitura magnífica i el cap de setmana passat vam tenir el plaer de gaudir de la darrera representació que els Amics de l’Òpera de Sabadell han dut a terme, en aquest cas, en el Teatre-Auditori de Sant Cugat.

D’entrada volem dir que sempre hem lloat la gran capacitat de treball de l’AAOS per tal d’oferir muntatges molt dignes amb uns pressupostos molt ajustats. En aquesta ocasió, l’escenografia, no sé si per motius de restriccions pressupostàries, era totalment espartana. Un escenari absolutament despullat d’elements, que obligava els intèrprets a un esforç extra ja que només comptaven  amb el suport escènic d’una encertada il·luminació i un vistós vestuari d’època. Els  únics elements decoratius que van aparèixer sobre l’escenari van ser una quinzena de làmpades penjades en el primer acte, per donar més versemblança a la festa del Palau dels Capulets; un elevador amb escala mecànica en el segon acte, que volia ser el balcó de Juliette; un parell de cordes amb roba estesa en el tercer acte; un gran llit en el quart i una llitera on moria Roméo i més tard Juliette, al cinquè.

Albert Casals i Maite Alberola

Davant de tanta austeritat, els cantants van tenir un problema important, que és l’enorme dificultat  d’escoltar-se ells mateixos dalt de l’escenari, ja que la veu es perdia per tot arreu davant la manca d’elements escènics. Cal afegir que la caixa escènica de l’Auditori de Sant Cugat és molt gran (amb diferència la major de tots els teatres on s’ha presentat aquesta versió de Roméo et Juliette).

Malgrat tot, vull destacar la gran Juliette que ens va oferir Maite Alberola, que tot i començar molt correcta i amb precaució, va anar creixent tal i com avançava la representació. El mateix podem dir del Roméo de l’Albert Casals, que va estar un pèl fred fins que va atacar l’Ah!, leve-toi soleil, se’n va sortir molt bé i a partir d’aquest moment va guanyar en seguretat i fluïdesa vocal. Tant la Maite Alberola com l’Albert Casals ens van oferir un quart acte ple de moments deliciosos i molt emotius. Sens dubte, i amb diferència, el millor de la nit.

La resta del repartiment, amb Àlex Sanmartí, Ángel Jimenez, Laura Vila, Júlia Farrés-Llongueras, Albert Desprius, Fabian Reynolds, Xavier Aguilar, Juan Carlos Esteve i Jorge Armando Jasso, van estar correctes, però per sobre de tots va sobresortir Toni Marsol, un baríton que cada dia fa millor feina dalt l’escenari tant en l’aspecte vocal com interpretatiu.

El Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès van estar, com és habitual,  molt correctes sota l’encertada direcció de Daniel Gil de Tejada.

Albert Casals i Maite Alberola,  Daniel Gil de Tejada,  Toni Marsol

 En el programa de mà d’aquest Roméo et Juliette, ja s’han anunciat els títols que formaran part de la propera temporada 2012-2013 de l’AAOS: Tosca de Puccini (novembre-desembre), Nabucco de Verdi (febrer-març) i  La Traviata de Verdi (abril-maig), a més del ja habitual Homenatge a la Sarsuela.

CREPS SALADES DE PERNIL I BRIE

Fa uns anys vam fer unes vacances en cotxe per la Bretanya, situada a la costa atlàntica francesa. El fet d’anar en cotxe ens va permetre anar al nostre ritme, sense presses, gaudir d’un paisatge encantador, descobrir pobles bellíssims plens de construccions medievals; visitar els alineaments megalítics de Carnac, el monument prehistòric més extens del món; conèixer els costums i tradicions bretons.

La Bretanya, a més de tenir una llengua pròpia, el bretó, té una cultura i una història clarament diferenciades, trets característics d’una nació sense estat i que els bretons reivindiquen, una realitat amb la qual ens sentim plenament identificats.

1) BEG AR RAZ (Pointe du Raz)  2) FELGER (Fougères)  3) KARNAG (Carnac)  4) DINAN (Dinan)  5)  KEMPER (Quimper)

Per descomptat, també vam tenir ocasió d’assaborir la gastronomia de la zona, i com que l’Albota i el Jordi, per celebrar el tercer aniversari del seu bloc El Taller de Cuina, ens proposen elaborar una recepta relacionada amb algun viatge, per a la segona edició de “La recepta viatgera”, jo he escollit fer unes creps, tot un clàssic de la Bretanya, amb les instruccions de la Mireia Carbó.

Ingredients per a 10 creps:

250 g de llet

125 g de farina

2 ous

2 cullerades de mantega

Sal

Pernil salat

Formatge brie

Preparació:

Barrejar els ous i la mantega fosa en un recipient. Afegir-hi la farina amb molta cura i, a continuació, la llet, poc a poc. Deixar-ho reposar durant 30 minuts aproximadament.

Pintar una paella per fer creps amb una mica de mantega, abocar-hi una mica de massa, escampar-la bé pel fons de la paella fins a aconseguir una capa fina (si cal, retornar l’excés de massa al recipient). Coure la crep per una banda, donar-li la volta i coure-la per l’altra banda. Encara amb la crep a la paella, posar el pernil i el formatge brie a sobre, deixar que agafin una mica d’escalfor i plegar al gust.

OBRE ELS ULLS I DESPERTA

L’Albert Salvadó (Andorra la Vella 1951) escriu assaig, conte infantil i novel·la de diferents gèneres. Entre la seva extensa obra, hi trobem novel·la negra amb títols com El rapte, el mort i el marsellès, L’ull del diable o Una vida en joc. La futurista Un vot per l’esperança o la seva gran producció de novel·la històrica amb títols de tant èxit com El Mestre de Kheops, L’anell d’Àtila, Els ulls d’Anníbal, La Gran concubina d’Amón, o les trilogies dedicades a Jaume I  o Ali-Bei.

Fa gairebé quinze anys que vaig llegir el primer llibre de l’Albert Salvadó, va ser L’enigma de Constantí el Gran i em va agradar tant, que des d’aleshores és un dels autors que més he sovintejat. Ara bé, l’Albert Salvadó ja fa un temps que ha variat força la manera d’escriure i de plasmar una història. Darrerament ja no es conforma en relatar solament uns fets, ben documentats, plens de detalls i excel·lents descripcions com ha fet sempre, sinó que a més ens omple de dubtes existencials i ens introdueix de ple en la filosofia que desprenen els seus personatges.

Albert Salvadó

És un camí arriscat, ja que en molts moments passes de llegir una novel·la a un assaig filosòfic en un obrir i tancar d’ulls. Això pot desorientar molts lectors que cerquen una cosa i de sobte se’n troben una altra. Cal dir però, que en Obre els ulls i desperta, aquests espais filosòfics estan força ben delimitats i enllacen prou bé amb la narració de la història que ens està explicant.

En aquesta història, situada a la Pisa del segle XVII, trobem un personatge central, Tolino Salerno, malgirbat i poc afavorit físicament. Despectivament tractat per la seva família, que gairebé intenta amagar-lo ja que no quadra amb la imatge que volen donar per tal de progressar socialment, en canvi és molt valorat pels seus amics, gràcies a la seva intel·ligència, les seves inquietuds i les seves ganes d’aprendre coses noves. Tot s’ha de dir que alguna d’aquestes qualitats les assoleix  gràcies a la gran amistat d’un brivall, impostor, seductor i estafador com l’Arnau de Sisqueró.

Galileu davant la Inquisició - Joseph Nicolas Robert-Fleury (1797-1890)

Tolino adquireix els coneixements i les ganes d’obrir els ulls per veure més enllà del que hi ha establert, gràcies a un difícilment localitzable personatge, Fredo el boig, exprofessor de la Universitat de Pisa, que apareix i desapareix misteriosament ja que està perseguit per la Inquisició per haver defensat públicament les idees de Galileu. Aquest,  també té una fugissera presència en la trama quan, envellit i pendent de judici per les seves idees, serà qui en primer lloc sabrà apreciar les qualitats del jove Tolino. Un Tolino que passarà de ser menyspreat i ignorat a persona perillosa i per tant,  també fugitiu de la Inquisició, ja que la histèria persecutòria de l’Església Catòlica contra qualsevol que propagués idees innovadores o descobriments científics que posessin en dubte els seus arcaics dogmes de fe, feia que hagués de ser perseguit i eliminat fulminantment.

En resum, una novel·la molt interessant, que ens llença el repte d’obrir el ulls i trobar el que no està escrit. Però a més, narra una història de recerca del coneixement i superació personal, en un convuls context històric, i ens permet endinsar-nos en la forma de vida de les diferents classes socials de la gent de ciutats com Pisa o Praga.